Quan jo era xicoteta, recorde que a la meua classe tots els xiquets i xiquetes teníem una família nuclear formada per un pare, una mare i els nostres germans. A mesura que vàrem créixer, van aparéixer companys que tenien pares divorciats o separats, però eren molt pocs (en la meua classe només estava en aquesta situació una xiqueta i allò era vist com una situació extraordinària). Estava escolaritzada a un centre concertat i religiós i la gran majoria de les famílies tenien un nivell socioeconòmic mig i, a més a més, erem tots de nacionalitat espanyola. Amb tot açò vull dir que hi havia certa homogeneïtat i, encara que cada família és un món, hi havia poca diversitat en aquest sentit. Ara ja no.
Des de fa anys açò ha canviat i actualment a qualsevol centre públic ens trobem amb molta diversitat familiar. Les famílies dels xiquets al cole al que faig les pràctiques són molt diverses: famílies monoparentals, pares divorciats, famílies amb problemes econòmics, famílies més solvents, famílies en risc d'exclusió social, famílies de diferents cultures... Amb tot açò, podem dir que cada xiquet o xiqueta de l'aula viu una realitat familiar diferent i que aquest fet es veu reflectit en la seua personalitat i condiciona la seua educació.
Personalment, com a mestra en pràctiques he pogut assabentar-me d'algunes situacions familiars que viuen els xiquets de l'aula i és cert que, quan parlem del tema, entrem en un terreny molt complicat. Com que hi ha ambients familiars molt diferents, a l'aula s'ha de tindre en compte especialment el benestar físic i emocional dels xiquets que viuen a entorns inestables o amb algun tipus de problemàtica; a sovint, són xiquets que necessiten més recolzament afectiu (sentir-se importants, valorats...) i que ho mostren a la seua mestra i a mi reclamant la nostra atenció, per exemple.
He de dir que com a mestra en pràctiques reconec que és molt difícil no implicar-se emocionalment amb els xiquets. Som molt joves, són les primeres experiències que tenim a l'escola i sobre tot tenim molta il·lusió i expectatives un poc idealitzades sobre l'ofici de mestra. Per això, és un tema en el que jo entenc que em sent un poc desanimada: pense en les situacions que viuen alguns xiquets a edats tan curtes i en les carències o frustracions que a vegades poden sentir i em produïx tristesa veure que moltes vegades des de l'escola no es pot fer gran cosa per a millorar en aquest aspecte la vida dels xiquets.
